Competència comunicativa

L'altre dia a classe vam parlar de la competència comunicativa:
Segons Gumperz i Hymes la competència comunicativa és: allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç en contextos culturalment significants.
Competència de la Comunicació se centra en quatre tipus de coneixements i habilitats:

1. Competència lingüística gramatical
2. Competència sociolingüística
3. Competència discursiva
4. Competència estratègica

• Competència lingüística gramatical.
  
  Fa referència al domini del codi lingüístic:
  S'ocupa de:

1. Nivell fonològic
2. Nivell morfològic
3. Nivell sintàctic
4. Nivell lèxic i semàntic

• La competència sociolingüística fa referència a les regles socioculturals d'ús .
  S'ocupa de:

1. Situacions dels participants (de comunicació)
2. Propòsits de la interacció (comunicació entre dues persones)
3. Normes i convencions de la interacció (objectius)

• Competència discursiva:

Fa referència a la combinació de formes gramaticals i significats per aconseguir un text coherent i cohesionat en qualsevol gènere.

S'ocupa de:

1. Cohesió de la forma
2. Coherència del significat

• Competència estratègica:

Fa referència a les estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per:

1. Compensar deficiències provocades per limitacions i insuficiències
2. Afavorir l'afectivitat de la comunicació

Crec que és interessant diferenciar les diferents competències comunicatives que hi ha i saber el que és cada una per tenir una idea més clara del procés de comunicació i per poder comunicar-nos tan per escrit com oralment, tenint clar el context discursiu i l'objectiu que volem assolir.

En conclusió, en la sessió hem après a diferenciar les competències comunicatives que hi ha i quines característiques té cadascuna.

Vaig buscar més informació sobre la comunicació i la competència comunicativa en el llibre Llengua Catalana i Literatura 2n de batxillerat de l’editorial Cruïlla i vaig trobar la informació sobre: el procés comunicatiu , el codi lingüístic, l’ús de la llengua, les propietats textuals, el tema, la intenció, el canal, ,i el context.

Per tant podem dir que : la comunicació és producte de la interacció social, és a dir, de les necessitats de relació entre els humans. La espècie humana vehicula aquesta informació a través d’un codi.

També podem dir que l’acte comunicatiu consisteix en un procés intencionat i complex entre un parlant ( emissor) i un oient ( receptor) que estableixen contacte a partir d’un propòsit comunicatiu en un context determinat per les coordenades espai-temps. El text és el resultat d’aquesta interacció.

Pel que fa el codi lingüístic el diferenciem en:

1. Fonètica : estudia els sons del llenguatge

2. Fonologia: Destria els elements distintius i funcionals en la llengua

3. Morfologia: Treballa les regles que regeixen l’estructura dels mots, les classes gramaticals, etc.

4. Sintaxi: Analitza la funció dels diferents elements en l’oració

5. Lexicologia: Treballa els recursos de formació de mots

6. Semàntica: estudia els significat de les unitats lingüístiques.

Pel que fa al llenguatge aquest s’utilitza en diverses situacions i el diferenciem de la següent manera:

1. Sociolingüística: Estudia les relacions entre llengua i societat

2. Lingüística textual: Analitza el text com a unitat explicativa les lleis internes que el governen

3. Pragmàtica: estudia els fenòmens comunicatius: lleis i principis que regeixen la producció i la interpretació dels missatges. Explica les relacions entre el text i context.

Les propietats textuals

Un text és el resultat d’un acte comunicatiu emès en un context, processat a partir d’una estructura i articulat a través d’unitats lingüístiques ben relacionades.

Les propietats textuals són: l’adequació, la coherència i la cohesió.

El text és una unitat que es genera amb un context a partir d’elements externs no verbals.

El context està format per un emissor que tracta un tema amb una intenció comunicativa, i en unes coordenades de temps, espai, s’adreça a un receptor, que processa el missatge a partir d’un codi compartit.

Segons les característiques i relacions entre aquests elements s’activa:

· La funció del llenguatge

· El registre de la llengua

L’adequació és la propietat textual que dóna compte de les relacions del text amb el context comunicatiu. Es processa mentalment atén al concepte d’organització, indispensable perquè el text expressi significats i transmeti sentit.

El concepte d’estructura abasta:

1. Estructura general del text

2. Estructura del paràgraf

3. La progressió, evolució de la informació

4. Estructura externa del document

5. Esquema organitzatiu extern.

La coherència és la propietat que dóna compte de la lògica adequada del text

Es materialitza lingüísticament a partir dels elements que relacionen les parts i elements del discurs.

Els elements de relació són:

· Mecanismes de referència

· Mecanismes de connexió

A partir de la selecció d’unes o d’altres formes.

L’ús de la llengua es diversifica segons el caràcter objectiu/ subjectiu, formal/ informal, oral/ escrit de la comunicació la funció del llenguatge que domina el tipus de text.

· Àmbit fonètic: més/ menys correcció

· Àmbit morfosintàctic : persona gramatical, tipus de verb.

· Àmbit sintàctic: estructures que abunden

· Àmbit lexicosemàntic: caràcter connotatiu.

La cohesió és la propietat textual que dóna compte de l’adequada relació entre les parts i l’ús del elements.

El tema: és allò de que tracta el text, es pot tractar de manera general o específica.

La intenció: És el propòsit que dóna lloc a l’acte comunicatiu, es classifiquen en objectius i subjectius .

El canal: és el mitjà pel qual es transmet la informació es diferencia entre oral i escrit.

El context: Entès en sentit ampli el context pot representar:

El context físic: conjunt d’elements de l’entorn que es troben presents quan es produeix la comunicació

Context d’ús: Indret on es produeix la comunicació atent a la formalitat de la situació

1. àmbit privat

2. àmbit públic

Context sociocultural